Passejant per un parc i cementeri a Copenhague, vaig vore esta estatua i me va cridar molt l'atenció. Pensarós, me vaig allunyar. Però sense tindre molt clar per què, volia treure una foto, encara que fóra només per a mi, i vaig tornar sobre les meues passes per fer la instantània.
Ara pense que sí sabria explicar per què me va atreure tant. La seua expressió de tristesa està molt aconseguida, no sé si ho podreu apreciar, però realment està molt ben feta. I per això em va copsar: la tristesa és un sentiment que sovint m'afecta últimament, i vaig connectar amb la musa esta.
No entraré en detalls, tinc diversos motius per estar trist, més dels que vullguera. Només necessitava compartir, encara que només en la meua imaginació, este sentiment imbècil que me maltracta.
Gràcies per estar ahi.
Les fotos són molt boniques... i espere que no dure molt la tristesa. Una abraçada!
ResponEliminaGràcies, tete, amb la teua calor la meua tristesa es fon. Una abraçada.
EliminaUn saludo Guillermo... muy bonito el blog. Sigue comiéndote la vida como hasta ahora!!
ResponEliminaUn abrazo